Besalú

Besalú és una poblció de la comarca de la Garrotxa, situada a 150 metres d'altitud i que compta  amb una  extensió de 4,81 km. Com el seu origen indica, Bisuldunum era una fortalesa entre dos rius: el fluvià al sud i el Capallades al nord. L'origen de la ciutat va ser el castell de Besalú que ja es troba documentat en el segle X,construit damunt d'un turó on hi ha les restes de l'església de Santa Maria, en l'alta edat mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment  al seu estat original  però si que possibilita a grans trets la lectura  de la urbanització de l'edat mitjana amb l'existència d'importants edificis: el pont. els banys jueus, l'església del Monestir de Sant Pere de Besalú i Sant Julià. antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l'església de Sant Vicenç i la Sala gòtica del Palau de la Cúreia reial. Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanistica bastant coherents amb el passat medieval. Besalú ,comtat de, format sobre l'antic pagus de Besalú i centrat  en la vila i castell  de B.que comprenia inicialment la Garrotxa i alguns territoris  del Ripollès, l'Alt Empordà i el Gironès .Unit  al comtat  de Girona el 844 en època  de Sunifred I ,pare  de Gifré el Pelós ,se'n separà  en cedir-lo aquest al seu germà Ranulf. Amb Miró I el Jove (913-927) passà als comtes de Cerdanya i no va ser fins  a la divisió dels territoris d'Oliva  Cabreta que s'inicià una dinastia  pròpia  amb  el seu fill Bernat I Tallaferro (988-1020).El comtat  mantingué  la independència fins al 1111, en què  a mans del comte  de Barcelona Ramon Berenguer III en morir sense descendència Bernat III, gendre seu, com a consequència, el comtat de Besalú passà a la casa de Barcelona. Durant la Croada contra la Corona d'Aragó, veient-se forçat a retirar-se de l'Empordá, i desconfiant del Coll de Panissars Felip III de França va intentar pendre la ruta de Besalú, enviant una avançada de 2.000 cavallers i 400 servents per pendre la ciutat on creian que es trobava Pere el Gran. Després d'un  primer assalt croat, Asbert de Mediona,n el governador de la ciutat feu obrir la porta aquaria per fer  entrar seixanta cavallers que foren capturats, per sortir  immediatament al front de la guarnició que va derrotar els assetjants, forçant-los a la retirada. Durant la guerra dels armanyaguesos, el 1390, fou atacada per les companyies mercenàries de Joan III d'Armagnac i defensada per Bernat IV de Cabrera.

Castell de Peralada

El castell de Peralada, esmentat ja el segle IX amb el nom de castell Toló. fou el centre del comtat de Peralada. La dinastia dels vescontes de Peralada es va iniciar amb Berenguer,fill del comte Ponç I d'Empúries.que en morir el seu pare va esdevenir  senyor de Peralada. Més tard, els vescontes dugueren els cognoms de Quermançó i  Rocaberti. El 1285, durant la invasió francesa  de l'Empordà, durant la  Croada contra Catalunya de Felip l'Ardit, el  castell  va ser destruit i la població incendiada. Les restes d'aquest primitiu castell i de la primitiva  església parroquial  de Sant Marti són a la part superior del nucli urbà. A mitjan segle XIV fou bastit un segon  i nou recinte de muralles, més ampli , i el nou palau dels Rocaberti s'aixecá extramurs. L'any 1472 durant la guerra dels Remences, el rei Joan II va tornar  a envair  i ocupar el castell  i anys després, el 1599. el vescomte  de Peralada per Felip III de Castella. Ha estat objecte de diverses reformes  i ampliacions; la façana oriental és d'estil  Renaixement i a la fi del segle XIX fou novament ampliat, sota  la direcció de l'arquitecte francès  Grant. El palau fou adquirit el  1923 per Miquel  Mateu i pla.

Sant Pere de Rodes

El monestir d Sant Pere de Rodes és, juntament amb Ripoll i Cuixà, el màxim exponent de l'art romànic català dels segles X-XI i un dels més inpressionants contunts artistics i monuments de Catalunya. Sant Pere de Rodes representa una arquitectura amb trets  propis ben difinits, sorgida d'una  tradició autòctona  que incorporà notòries  influències  de l'arquitectura religiosa  carolingia.Situat a l'extrem est de les Alberes,proper al cap de Creus i en  al muntanya anomenada de Verdera, el monestir se Sant Pere de Rodes serà el punt de partida i el conjunt arquitectònic i,  sobretot,escultòric que inspirarà una part dels conjunts romànics del segle XI. Sant Pere de Rodes  constitueix, enfront de l'art Lombard, l'estil autòcton de Catalunya ,sintesi original d'una sèrie de corrents anteriors , de l' escultura decorativa visigòtica, de la monumentalitat carolingia, i, per últim, de l'art mossàrab, que es manifestarà també en l' escultura.Les primeres notícies documentals ens porten a l'any 878,en què s`atribueixen la dependència del petit priorat de Sant Pere el monestir de Banyoles, la Seu de Girona i Sant Policarp de Razes. La independècia del monestir i la seva importància, tenen lloc en temps del noble Tassis, entre els anys 926 i 944, que va obtenir un precepte del rei  Lluis d'Ultramar i nomenà el seu fill  El desind primer abat del monestir de Sant Pere.L´església fou consagrada pel metropolità de la Marca Hispànica,Guifré,arquebisbe de Narbona l'any 1022.

Castell de Carmanço

El Castell de Carmançó està situat a uns 2 km, al nord del poble de Vilajuiga i a 200 m. de la carretera que va de Figueres a Portbou.Actualment  no està  abandonat, es troba dalt d'un turó de 104 m. envoltat de cingles inaccessibles pels costats de ponent i migjorn,mentre els altres dos vessants, defensats per torres, són també força abruptes. Aquest castell forma  un conjunt de restes  que s'alcen al cim del turó i que presenten estructures de diferents èpocas algunes  força modernes i altres de l'època medieval. Es murs més antics, al sector nord-est, són fets amb blocs de granit de mida petita que en alguns llocs presenten filades d'opus spicatum.Al mateix nivell, a ponent, hi ha una sala,amb cinc arcs de diafragma, reformada al segle passat,que possiblement fou l'antiga  capella del castell; en la part superior d'un  dels  seus murs hi ha restes d'un campanar de cadireta.La capella de Sant Pere de Quermançó és documentada de finalsa del s.XIII.Al costat sud-oest es dreça la torre mestra, de planta rectangular i 8 m.de costat i 6 m. d' alçada màxima.Mostra rastres de diverses restauracions, entre les cuals la del 1808.La part restant del planell és una esplanada limitada pels cingles i altres construccions del castell.Aqui s'hi troba una gran cisterna amb volta de canó.Al nord-est i nord-oest, al sectors més accessibles del turó,foren construides dos torres barranes (per  a defensa i talaia) de planta circular i atalussades; la del Ne es conserva,partida verticalment, en una alçada d'uns 7 m. i posseix algunes espitlleres,la del NW devia ser molt semblant,però fou destruida, només conserva la base, fins poc més amunt del talús, fet que demostra que fou arranada expresament, potser l'any 1138 degut al pacte del comte Ponç Pug o el 1288 a mans dels francesos.Per la seva estructura i aparell han de datar-se entre els segles XII i XIII.El castell mostra,a més, restes constructives d'altres èpoques.Se suposa que les parets més velles són d'abans de l'any 1000, mentre que la base de la torre mestra, el mur de la capella i les torres circulars del s.XIII I XIV. La  part alta de la torre mestra,en canvi, sembla ser  fruit de l'utilizació de la fortalesa en època moderna.Esmentat ja el 1078 entre els dominis donats pel comte Ponç I d'Empúries (qui creà i instal-là a Quermançó el primer  arxiu del comtat d'Empúries) als seus fills Hug II i Berenguer (vescomte de Peralada i senyor de Rocaberti  i de Quermançó). L'any 1085 sembla que el comte rossellonès Guislabert II aconsegui alguns drets sobre aquets castells.Damau Berenguer, net del comte Ponç I, s'autonomenà comte  de Quermançó tal com consta en documents dels anys 1099-1137, mentre el 1121 el comte de Rosselló mantenia encara alguns drets . L'any 1128, el comte d'Empúries Ponç Hug II s´enfrontà amb tots els seus veins.Davant aquets fets, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona imposà la seva autoritat al comte Ponç Hug II que s'havia refugiat a Quermançó.Cap a l'any 1131,Berenguer Renard mori sense fills i deixà la senyoria de Perelada al comte Ramon Berenguer III i segurament en aquest moment el castell de Quermançó passà a dependre novament de la casa d'Empúries.El 1138 el comte Ponç Hug II es tornà a revoltar però novament s'hagué de sotmetre al comte de Barcelona i es comprometé a destruir i despoblar el castell de Quermançó, mentre el comte de Barcelona s'obligava a fer el mateix amb el  de Rocaberti.Encara al 1154, els castells de Quermançó i Rocaberti són protagonistes d'un nou pacte entre el comte  d'Empúries i el de Rosselló. Durant les gurres amb els francesos de fnals s.XIII  el castell tingué un paper important,però l'any 1288, en temps d'Alfons II, caigué en mans de l'enemic i fou endorrocat..Amb tot,encara l'any 1292,  un informe fet  per al rei Jaume II, afirma que calen uns 12 homes per defensar el castell de Quermançó. A final de la guerra civil  del segle XV, el casatell que llavors depenia del duc de Cardona, com a comte d'Empúries, fou ocupat pels partidaris de Joan II. El 1808 fou restaurat per les forces napoleòniques que fortificaren la torre de l'Homenatge. Al castell de Quermanço  a pasat  a la propietat del empresari  Josep Maria Martorell.

Castell de Requesens

El castell de Requesens està situat sobre un turó,que domina totes les valls meridionals del puig Neulós,a uns 7 km a l'est del veinat de Requesens del municipi de la Jonquera (alt Empordà).Esmentat al memorial de greuges(rancures) adreçat pel Ponç I d'Empúries al seu cosi, ecomte Gausfred II de Rosselló, i al fill d'aquest,Guislabert (datable vers 1040-1071),en el qual el primer protestava per la segurament recent construcció d'aquest castell (castrum de Recosin) per part dels darrers en un alou que tenien confiat del comtat d'Empúries.La construcció d'aquest primer castell documentat a Requesens s´inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació  a finals del segle X.Els comtes de Rosselló en mantigueren el domini,dintre del comtat d'Empúries,fins a la seva extinció.La senyoria de Requesens (dominicaturam de Rechesen) els fou reconeguda  a la convinença entre els comtes repectius de l'any 1075 i el domini sobre el castell (castrum Rechosindo) torna a ser citat  en la renovació d'aquella el 1085 i en una altra convinença de l'any 1121.Els comtes rossellonesos o els personatges als quals l'infeudaren hi tenien un castlà,que durant la primera meitat del segle XII era un menbre de la mateixa familia comtal,indicador clar de l'interès que hi tenien.Tots aquests personatges devien fidelitat al comte d'Empúries i també al vesconte de Peralada,dintre dels territoris dels quals es trobava la fortalesa.Durant el segle XII, els enfrontaments entre tots aquets,arran de l'aliança entre Rocaberti,vescontes de Peralada, i els comtes de Rosselló,féu del castell de Requesens un viu factor de conflicte.Un d'aquests enfrontaments,conegut precisament com a guerra de Requesens(1047-1072),s´inicia amb la presa del castell per part del comte Ponç II d'Empúries.Aquest va veure,intranquil,com els seus dominis quedaven aillats i encerclats per terres d'un sol senyor,el comte de Barcelona,que es va apoderar també del comtat de Rosselló el 1172.Per pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló,el comte-rei Alfons el Cast,renuncià llavors als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte emporità,que n´obtingué axi el domini ple.Del castell protagonista d'aquets fets queden molt  restes,situades a la zona del recinte superior,que en el segle XIII,en construirse el nou recinte exterior,es coneixia com a fortalesa major o de dalt.

Monestir de Sant Miquel de Fluviá

El monestir de Sant Miquel de Fluviá és romànic i data del segle XI.Està situat a la part antiga del poble,al mig de la plaça de l´Església,que es troba al costat de l'ajuntament.El lloc era propietat de Sant Miquel de Cuixà,que el 1045 va  començar la construcció d'un monestir,el 1066 es va consagrar l'església.La comunitat fou afavorida pels comtes d'Empúries.A mitjan del segle xv passa a ser dirigit per abats comendataris.Des del 1592 és unit  a Sant Pere de Galligants després d'anys de decadència.Perdurà fins el 1835.Ara és l'església parroquial de Sant Miquel.